La comunicació a l’aula

La comunicació a l’aula

Avui és la professora agregada del Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili, la Sra. Janaina Minelli de Oliveira, qui ens ofereix un tema a debat: des de quin punt de vista interlocutem amb el nostre alumnat?

Si entenem que l’acte comunicatiu no és un fet passiu per al nostre alumnat, des de quin punt de vista ens posem doncs? Com interpretem la comunicació? Quin paper té en els processos d’aprenentatge?

Tot seguit us deixem el seu article. Esperem que sigui del vostre interès i com sempre podeu utilitzar la web o els fòrums per compartir els vostres punts de vista.

Per una visió més complexa de la comunicació en l’educació.

Janina Minelli de Oliveira.

Professora Adjunta del Departament de Pedagogia de la Universitat Rovira i Virgili.

És possible que el primer que ens vingui a la ment si mai ens plantegem què és la comunicació sigui una cosa semblant a la transmissió d’informació. Molts coneixem models que ens parlen de l’existència d’un missatger, un emissor, un receptor, un codi i un mitjà de comunicació. Aquests models sense dubte identifiquen elements essencials en el procés comunicatiu, però no són suficients per explicar-ho en la seva complexitat.

Això però, ens condueix a una altra pregunta: val la pena analitzar el procés comunicatiu en la seva complexitat en lloc de quedar-nos amb una noció més simplificada? Si es treballa o si es pensa treballar mai en l’àmbit de l’educació, la resposta és un rotund sí. És més, un educador compromès amb el seu propi desenvolupament personal i professional, i amb la transformació social, ha de rebutjar visions simplistes dels processos comunicatius. Reduir la comunicació a la transmissió d’informació empresona l’educador en dissenys pedagògics tradicionals.

Gran part dels processos d’aprenentatge es donen en i a través de processos comunicatius. Fins i tot quan no hi ha un educador física o formalment donant forma a l’aprenentatge, com pot passar per exemple en la formació d’un autodidacta, si aquesta persona utilitza recursos com poden ser, per exemple, informació a internet, llibres impresos o digitals, aplicacions mòbils, diccionaris de qualsevol naturalesa i en qualsevol format, es pot dir que aquesta persona està en un procés comunicatiu. La comunicació en el nostre segle permet que ens comuniquem independentment de les barreres del temps i de l’espai. Així és com podem aprendre d’informació compartida per persones mesos després que aquestes l’hagin fet disponible a Internet; podem aprendre de persones en comunicació simultània, però estant ubicats en diferents llocs del globus; podem fins i tot llançar missatges sobre temes que ens preocupen a través de les xarxes socials. Cada vegada que es consumeix informació elaborada amb l’objectiu de promoure l’aprenentatge s’entaula un procés comunicatiu en el que els participants poden estar, i sovint estan, desplaçats en el temps i en l’espai.

Algunes vegades passa que la informació no es va crear amb objectius pedagògics, és a dir, la persona que va crear el recurs que utilitzem per aprendre sobre alguna cosa no tenia la intenció que es fes servir així. És possible que fins i tot s’utilitzi un recurs creat amb una intenció per a fins que contradiuen la intenció de qui els va crear. No obstant això, no pot passar el mateix en processos comunicatius cara a cara? Una cosa que diguem es pot interpretar de maneres diferents al que volíem dir. Se li pot utilitzar el que diem o escrivim molt en contra de les nostres intencions reals. Algunes vegades els missatges que compartim oral o verbalment provoquen efectes que no prevèiem.

Fixem-nos que, si això és així, si tot el que s’ha exposat anteriorment és cert, la simplificació del procés comunicatiu no ajuda a comprendre la realitat. Si la comunicació fos la transmissió d’informació, les persones mai mal interpretarien el que diem. Algú que expliqués alguna cosa a un grup podria estar segur que totes les persones entendrien exactament el mateix. No seria mai possible usar el que diem en contra dels nostres interessos. El problema de simplificar la comunicació està en la creació d’almenys dos expectatives que no es compleixen. La primera, la que l’emissor és protagonista de l’acte comunicatiu i, per tant, controla la comprensió del missatge; la segona, que el receptor és un ésser passiu, la funció és rebre informació. Tal la visió de la comunicació entesa com a transmissió d’informació. L’emissor, però, no controla l’acte comunicatiu. Tampoc és el protagonista. De fet, si parlem de l’àmbit educacional i, que diguem, l’emissor és un professor i el receptor és un alumne, en adoptar postures pedagògiques progressistes, posaríem l’alumne en el centre del procés d’aprenentatge. D’aquesta manera, el receptor seria el protagonista i res més lluny de la veritat que sigui un actor passiu.

Quan planifiquem i duem a terme una intervenció pedagògica fem eleccions en un enorme ventall d’alternatives. Triem el contingut, com presentar-lo, què farem nosaltres i què faran els aprenents. Cadascuna d’aquestes eleccions diu alguna cosa sobre qui som i de com ens posicionem al món. A més, aquestes eleccions també donen claus als aprenents de com interpretar la informació que compartim, però no els condiciona. També ells, els aprenents, seleccionen entre tot el que els oferim allò que volen aprendre. Aixó és molt important: seleccionen. El seu treball és actiu fins i tot quan es neguen a aprendre o a participar. Les eleccions dels aprenents seran diferents segons els interessos que tinguin, segons com de madurs siguin i segons el seu coneixement previ. Així és com es pot dir que el procés de’ensenyament-aprenentatge és un procés de disseny.

Cap de les eleccions que fem, sigui quan ensenyem, sigui quan aprenem, són neutrals. El fet mateix de compartir o aprendre un sistema de representació, com una llengua, per exemple, és identitari. Aprendre una llengua ens transforma perquè amb aquest aprenentatge ve informació sociocultural i històrica. La manera com veiem el món es transforma quan aprenem. Les nostres interpretacions de la realitat passen a tenir més elements i, per tant, haurien de convertir-nos en persones més tolerants i humils, conscients que aprendrem durant tota la vida. Pots acumular informació i creure’t superior als altres perquè saps molt d’un tema o pots integrar informació i comprendre tot el que queda per aprendre. Aquestes són qüestions de consciència professional crítica: quins valors i creences nudreixo quan em formo o treballo com a mestre? Sóc conscient de que l’aula és un espai de negociació de poder i autoritat? Entenc que cada disseny pedagògic reparteix o concentra poder en mans del docent?

Una visió pobre de les pràctiques comunicatives va de la mà de dissenys pedagògics centrats en la figura del docent. La visió de la comunicació com a transmissió concentra quotes màximes de poder en mans del transmissor de la informació. Ell és qui decideix què és rellevant aprendre i creu que el fet que exposi el contingut als alumnes és suficient perquè aprenguin.

Dissenys pedagògics més progressistes, però, valoren la participació activa de l’estudiant com una cosa essencial. Quan orientat i acompanyat, l’alumnat pot buscar, seleccionar i analitzar informació. A més, no només ha de quedar-se al paper de consumidor, sinó que pot passar a produir coneixement, compartint el resultat dels processos d’interpretació elaborats durant l’aprenentatge a través de textos que combinin múltiples modalitats, com el llenguatge verbal i l’audio- visual, per exemple. Perquè això sigui una realitat, el docent ha de disposar d’una competència digital que li permeti reunir, utilitzar i compartir amb els alumnes mitjans i eines físiques i digitals contemporànies. Quan actua així, també contribueix al desenvolupament de la competència digital dels seus alumnes oferint-los l’oportunitat de participar en la societat del coneixement alhora que redueix la possibilitat de la seva marginalització. Aquest enfocament s’allunya radicalment d’usos de les tecnologies que no transformen les relacions de poder i creació a l’aula.

L’ús de la tecnologia, la que sigui, no es justifica com un fi en si mateix. No s’ha de procurar l’ús kamikaze d’eines noves o dels recursos digitals i analògics de moda. No definim l’aprenentatge segons el recurs que utilitzem. No hauríam de dir “Mobile Learning”, simplement perque no vam dir “Book learning”, i no direm que els llibres no van impactar prou en l’aprenentatge… Tampoc troba ressonància en aquest abordatge l’exaltació del plaer en el procés d’aprenentatge. Podem fer servir l’última eina perquè els alumnes trobin la classe més amena i gaudeixin més mentre aprenen? Sí, ho podem fer, però no és del que estem parlant. Del que estem realment parlant és de la transformació de l’aula en els seus fonaments. Parlem de dissenys pedagògics en què l’alumne busca, selecciona i analitza informació, la integra en el seu patrimoni previ de coneixement, amplia la seva visió de món a través de processos dialògics, produeix objectes semiòtics en els quals exposa el que ha après i finalment ho comparteix amb actors socials o comunitats que creu rellevants per al seu desenvolupament personal i o professional. Tot això ha de passar en ambients marcats per valors humanístics com l’amistat, la solidaritat, el respecte i l’amor, en què el discurs de l’odi troba un complet rebuig.

Malgrat simplista i de les repercussions clarament tradicionalistes i autoritàries que la metàfora de la comunicació com a transmissió pot tenir, cal reconèixer com de difícil és transformar-la. Molta gent simplement no és capaç de pensar la comunicació en clau de construcció, creació, interpretació, compartir, integrar, etc. Transmetre segueix sent l’acció més freqüentment associada a l’acte de comunicar. Mentre sigui així, no transformarem les classes amb tecnologia. Ho començarem a fer quan les utilitzem amb una visió pedagògica i comunicativa més rica i complexa, disposant-nos a compartir poder amb els nostres alumnes i permetent que es construeixin significats en entorns oberts a la crítica, però protegits pel respecte i la tolerància.

2 Replies to “La comunicació a l’aula”

  1. Després de llegir l’article i reflexionar-hi, penso que la comunicació no només és una transmissió, sinó que diria que el fet comunicatiu és un intercanvi d’informació.
    També en el vessant educatiu, dins l’aula, ja que l’emissor i el receptor s’intercanvien contínuament, aquest intercanvi és bo per tots els participants en el procés comunicatiu, i construeix una comunicació que enriqueix a totes les parts.
    Pel que fa als dissenys pedagògics que valoren la participació activa, és necessari que hi hagi intercanvi d’informació perquè segons el missatge que rep l’educador, aquest adaptarà els recursos semiòtics per aconseguir un millor aprenentatge.
    Per últim, com a futurs educadors és bàsic que assimilem i aprenguem a emprar l’ús de la tecnologia dins les aules de manera pedagògica en si mateixa.

    1. Jo també considero que la comunicació va més enllà de la transmissió d’informació i cal tenir en compte que és un procés molt complex i no el podem encaixonar i dir que només hi intervenen cinc elements: l’emissor, el receptor, el missatge el codi i el mitjà ja que si fos així no donaria lloc a mals entesos ni lliure interpretació per part dels receptors.
      També penso, tal i com diu el text, que la comunicació al no tenir barreres d’espai ni de temps ens permet adquirir i transmetre coneixements de manera contínua moltes vegades sense adonar-nos-en i això fa que siguem més rics.
      En relació a la comunicació a les aules entre alumes i professors, l’aprenentatge de cada alumne depèn d’aquella selecció d’informació que en fa, el context, la cultura, l’experiència de cada infant i d’allò que el faci sentir més representat. També crec que la comunicació a les aules ha der ser igualitària i integradora i que tot allò que es vulgui transmetre sigui per arribar a la validesa dels arguments i no per tenir més poder.
      Per últim, sobre la tecnologia a les aules penso que el que és necessari es que s’utilitzin les tecnologies per millorar l’aprenentatge i no pas fer el mateix que es feia abans però ara aplicant la tecnologia.

Respon a AURORA BOVÉ Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *